Extracto del libro Això diu que era…
LA MONYA DE SUCRE
Això diu qu’era una xica que li dien Marieta que anava totes es dies a l’escola. I el rei tenia un hort al mateix costat de l’escola, tan a prop estava que una perera pegava en la finestra del wàter des xiques. I Marieta, sempre que passava per davan de la finestra collia una pera i se la menjava. I el rei un dia la veu i diu:
– Jo l’apanyaré. Ja vorà esta.
I se posa dal de la perera, ben amagat, enmig des rames i l’espera. Ella cull la pera. I quan el rei intenta agafa-la fug i no l’agarra, només la toca de raspalló.
Marieta diu:
– Con que el rei ve a per mi. Ara vorà.
I un dia, en la classe de costura, li diu la mestra:
– Marieta puja a dal i me baixes el didal que me’l ha deixat allí.
– Però…Jo tinc qu’ana? En tantes xiques com hi ha i tinc qu’anà jo?
– Vinga Marieta! Puja! que t’ho ha manat a tu.
Marieta agarra, entra a una habitació i se fa un traje de papé. Se’l posa i puja. Diu:
– El rei està esperan-me dal de la perera. Ara vorà:
I quan tira a collí la pera, el rei l’agarra i se queda en el papé en es mans.
Ala! enfila a corre. Se’n va i li lleva el didal a la mestra.
En el demà, estan en la classe de costura i la mestra li diu:
– Ala! Marieta, ves a porta-me es tisores que m’es ha deixat dal.
– Però… en tantes xiques com hi ha i me te que envià a mi sempre?
– Marieta, ves, que t’ho ha manat a tu.
I Marieta agarra i se fa un traje d’aulles. Se’l posa i puja a la finestra. Ella li donava gust de collí la pera i menja-se-la. I Quan tira a collí-la el rei, l’agafa li pega el tiró i se punxa i la solta correns. I Ala! Tota la mà plena d’aulles i xorran sang.
I Marieta se lleva la pera, se la menja i se’n va tan tranquil·la a per es tisores de la mestra. I torna a la classe de costura.
El rei diu:
– Esta xica va a paga-me-la. Ja ho crec que sí.
En el demà, quan arriba a l’escola, la mestra es diu as xiques:
– Hui és una bona esprà pa anà de berena. Anirem al camp.
I omplin totes es cistelles i se’n van es germanes de Marieta i es demés xiques. I la mestra havia invitat al rei. I quan aplega, la mestra li diu a Marieta:
– Marieta, tu, ves-te’n en el rei.
– Però jo tinc que ana-me’n en el rei? En tantes xiques com hi ha i tinc qu’anà jo?
– Sí. Tens que anar tu.
– Bé.
I el rei li va mostrà un colomé que tenia que estava en alt. I quan ja estaven dins del colomé, el rei se gita aixina, allí al costat d’ella i ella comença a acaricia-li el cap i a passa-li la pinta. I passan-li la pinta com la pasava, se queda dormin del tot. I Marieta se’n va, tanca la porta, se’l deixa allí i torna en totes es xiques i ja quan s’acaba la berena, se’n van a l’escola.
I a l’atre dia, tot el castell anava buscan al rei, i no el trobaven per cap lloc. Fan un bando però ningú sabia res, no l‘havien vist. I una esprà que estava el jardiné del rei regan es flos sen remó dal, en el colomé. I pensa:
– Açò és qu’algú està allí dal.
I puja. I el jardiné s’arrima per la finestra i se veu al rei gitat en terre, queixan-se:
– Ai! Ai! Ai!
– Ai Majestat! Com és que està aquí dal?
I allí estava el rei tres o quatre dies sense menjà ni beure, malal i mig morin-se. El jardiné li dóna aigua i se’l lleva a la reina. I quan se posa bé del tot li diu a sa mare:
– Mare, ha pensat en reuní ja a totes es fadrines pa vore quina és la que m’agrada més i casa-me en ella.
– Mol bé fill meu.
I se fa un bando pa convidà a totes es xiques a un ball. I en el poble havia mol revol entre es xiques i tota aquella emoció aplega a la casa de Marieta. I es seus germanes estaven preparan-se pa la festa, fen-se vestits naus i la mare li diu a Marieta:
– Tindràs que fe-te un vestit i anà al ball.
– Mare, jo no vaig.
– Com és això? Com que no tens que anà?
– Que no vaig, no vaig i no vaig.
– Però per què no tens que anà? Has d’acudí. No pots faltà.
– Ala! Pos bé vaig.
I Marieta se fa un traje i se’n va en es germanes a la festa. Només vore-la, enseguieta el rei diu de casa-se en ella.
– Marieta, estàs mol bonica. Tu saps que vull casa-me en tu?
– Sí.
– I què dius?
– No sé. Lo que vosté vullga.
I la boda se prepara. Arreglen l’alcova en es llençols i en tot, i la deixen mol fina. Però el rei entra, gira el coixí i posa baix un punyal.
I el dia de la boda Marieta que gira el coixí i veu el punyal diu:
– ¿Sí? Ja vorà este.
I se’n va a la confiteria i encarrega que li facen una madama de sucre, igualeta qu’ella, en una cara paregua. Llevava un cordó pa que quan tirara diguera que “sí” moven el cap. Aixina que se la lleva a la habitació, li posa la seua camisa de dormí i la gita en el llit. I ella se clava baix i s’amaga i allí espera callaeta.
I, quan aplega el rei, se gita i comença a di-li:
– Maria, te’n recordes quan la mestra t’enviava pel didal i passaves per la perera a collí la pera i te vas fe un traje de papé i jo al pega-li un tiró pa agarra-te me vaig quedà en el papé en es mans?
Des de baix del llit Marieta tirava del cordonet i la monya dia:
– Tac – fea remò el estironet que pegava i la monya dia – “Sí”.
– I te’n recordes quan la mestra t’enviava a per es tisores i te vas fe un traje d’aulles pa collí la pera i jo al agafa-te vaig pegà un estirò as aulles i me vaig punxà es mans?
– Tac – tirava del cordonet – “Sí”.
– I te’n recordes quan vam anà es dos junts al colomé, i me vas passà la pinta i al adormi-me en es teus braços me vas deixà tancat i per poc me muic allí?
– Tac – “Sí”.
– Mol bé. Ara vas a pagà-ho tot jun.
I el rei busca el punyal baix del coixí, el alça i el clava en la monya. En això que li salta un tros de sucre a la boca, el xupla i diu:
– Ai Maria! La mort també l‘has tingut dolça!
– Ai Maria!
I Maria ix i li diu:
– Ai, rei meu! Aquí estic.
I aixina va sé. Van viure mol bé i se van volé sempre.
I este cuento s’ha acabat, per la ximenera s’ha en volat. No s’ha trobat res pel camí, només unes sabatetes blanques pa pega-li a……..as anques.
Versió contada per la meua iaia Carmen Gran Jover.
Extracto perteneciente al libro Això diu que era… de Pilar Carrillo.
En aquest treball antropològic reunim una mostra de contes de tradició oral. De fet, els textos apareixen escrits tal i com han sigut relatats pels narradors populars conservant les característiques i qualitats del món oral amb totes les seues manifestacions, tant la parla específica de cada narrador com la manera concreta de relatar la història.
Així podem veure l’essència de cada conte tal i com ha passat de generació en generació. Només l’essència, sense aportacions literàries d’autor que no formen part de la tradició oral.
L’essència és allò que ha de ser recordat, els continguts que mostren els referents més importants de la vida d’un poble. És a dir, tot allò que constitueix la base i els fonaments d’una cultura amb totes les seues particularitats. Però ¿Com es recorda? ¿Quins són els mecanismes de la memòria comuna?
Comments are closed.